El nostre pa de cada dia
Ramon Folch Socioecòleg. Director general d’ERF. A El Periódico del 15 de juliol del 2011
Quan jo vaig néixer, l’any 1946, érem 2.500 milions. Ara som 7.000 milions. D’humans, s’entén. En 65 anys, la població mundial s’ha incrementat en 4.500 milions de persones. Hi ha tants humans vius en aquest moment com humans han viscut en els darrers quatre o cinc segles, potser més i tot. La reducció de la mortalitat (infantil i adulta) i l’allargament de la vida mitjana dels supervivents és la causa d’aquest espectacular increment de població. Fer projeccions especulatives a 30 o 40 anys vista no porta enlloc, perquè els vectors que regeixen el fenomen (sociològics, sanitaris, etcètera.) són massa complexos, la demògrafa Anna Cabré no es cansa de recordar-nos-ho. Però que ja som 7.000 milions i que anem in crescendo va a missa.
¿Quina quantitat d’aliments demanda tota aquesta gent? Depèn. Els quasi 1.200 milions d’indis vegetarians o semivegetarians passen amb molt menys que els 500 milions d’europeus omnívors, tirant a carnívors. No és que els indis mengin menys (potser també), és sobretot que mengen de manera més eficient. Darrere de cada quilo de carn hi ha deu quilos de gra, pel cap baix. El tros de terra que alimenta deu vegetarians amb prou feines pot sostenir un sol carnívor. El problema és que molts assimilen el desenvolupament a l’hamburguesa, de manera que els 1.500 milions de xinesos que volen ser com els occidentals aspiren a menjar tanta proteïna animal com nosaltres. Si això passés de cop, els mercats mundials de gra quedarien desabastats en qüestió de setmanes.
Segons la FAO, organització de Nacions Unides que s’ocupa de l’agricultura i de l’alimentació, 1.000 milions de persones pateixen fam. S’estima que el nombre d’afamats va disminuir lleugerament la passada dècada, però torna a augmentar a causa del mal moment econòmic. Matisos a banda, una de cada set persones passa gana. Ve a ser un 15% de la humanitat. Si hi afegim les que van mal alimentades, el percentatge supera el 20%. Em sembla esgarrifós. La deriva continuada dels aliments disponibles cap a l’engreix intensiu de bestiar empitjoraria el panorama. A menys, és clar, que no s’incrementés molt la producció alimentària.
Aquí col·lisionen concepcions i interessos contraposats. L’industrialisme optimista (potser simplement inconscient) no hi veu cap problema. L’anomenada revolució verda de la segona meitat del segle XX ja va marcar el camí: adobs i fitosanitaris, maquinària a l’engròs, llavors seleccionades i, més recentment, plantes biològicament modificades (és a dir, transgènics). Em sembla que les coses no són tan senzilles. Tot això es va poder fer quan l’energia anava a cap preu i quan la Terra encara es podia empassar agroquímics sense parpellejar. Aquestes vies estan esgotades; saturades, si més no. L’única opció nova i amb possibilitats alternatives són els transgènics, però compten amb sòlides oposicions (fonamentades algunes, gratuïtes moltes altres).
Penso que amb els aliments passa com amb l’energia. Hem de girar els ulls cap a la gestió de la demanda. Fins ara només ha preocupat la gestió de l’oferta, posar al mercat tant com el mercat demanava o era capaç d’absorbir. Això és el passat. El futur dels 7.000 milions que ja som i dels 10.000 milions que segurament serem aviat no pot dependre d’un sòl agrícola que no tenim, d’una energia de què no disposem i d’una capacitat de càrrega que ja hem esgotat. El progrés del segle XXI no és la iteració dels formats del segle XX i molt menys encara dels del segle XIX.
Els occidentals mengem massa i desequilibradament. En comptes d’exportar aquests mal hàbits, hauríem d’importar els bons. Centenars de milions de persones passen gana i tenen deficiències proteíniques mentre els nostres adolescents s’afarten de greixos i proteïnes animals en fast foods que proliferen sense aturador. A Occident propendim a l’obesitat deletèria en un món de gent famèlica. No hi sé veure progrés per enlloc. Però tampoc em convencen els doctrinaris de la verdura crua: som una espècie omnívora, per això tenim ullals (bé que sensiblement atrofiats, detall tanmateix significatiu). Lamentablement, la suada dieta mediterrània és un vella i equilibrada opció que triomfa als llibres i recula a les llars.
Segons l’International Food Policy Research Institute, el 90% de les exportacions d’arròs i blat de moro, cereals bàsics, depèn de mitja dotzena de països. Qualsevol disminució de la seva capacitat productiva lligada a alteracions de capacitat agronòmica subsegüents al canvi climàtic en curs seria fatal. En aquests moments, més que pensar en noves pròtesis tecnològiques consumidores d’energia -i exaltadores de l’efecte hivernacle, per tant-, convindria reorientar hàbits alimentaris, millorar els sistemes de redistribució de les collites i rellançar la producció local. Són solucions sociològiques que no afavoreixen els comptes de resultats de segons quines corporacions, però ¿qui ha dit que aquestes organitzacions siguin part de la solució? De moment, més aviat han demostrat ser part del problema. La sostenibilitat, també en el capítol alimentari, comença per mirar-se les coses d’una manera diferent.